Erasmicament parlant

No tinc per què negar-ho: abans de marxar a Milà tenia por. Por de no trobar-me còmoda en una ciutat desconeguda, una llengua que no parlava i uns futurs amics amb data de caducitat.

Els primers dies les pors són a flor de pell, cada petit detall et fa fer una muntanya de tot i creus que el temps et passarà molt lent. Et sents petita, indefensa, dèbil... però alhora et veus amb forces per tirar endavant perquè saps segur que serà una experiència molt important en la teva vida.

Una de les coses que més em venia de gust abans de venir a Itàlia era el fet de provar-me. M'explico, posar-me a prova i descobrir els meus límits, fins on sóc capaç d'aguantar sola, quin grau d'autonomia i d'independència tindria aquí i comparar-lo amb la meva vida a Igualada. Potser sembla una mica absurd, però conèixe'm com a persona és un dels meus objectius principals d'aquest Erasmus. Que si, que la festa a Milà està molt bé! Però no tot és això, i de tant en tant trobo un moment per mi, per reflexionar sobre aquestes petites coses.

Són gairebé les 5 de la nit i aquest és el meu moment de reflexió d'avui. És extrany? No té lògica? Si us plau, que estic d'Erasmus! Aquí tot és surrealista!