Una gran pèrdua artística

"El pintor Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, l923) que hubiera cumplido 87 años el proximo 2 de febrero ha fallecido en Barcelona en la madrugada del 17 de diciembre. Reconocido como uno de los pintores más importantes de España, aportó una de las obras más coherentes, más líricas y más personales dentro de la abstracción colorista, que bebe sus fuentes de Matisse, de Miró y de Rothko",
EL PAIS, 17 de desembre del 2009.

Una gran pèrdua artística.... Encara que siguin totalment abstractes, ell i els seus quadres sempre tindràn un signficat per a mi.

Històries d'autobús metropolità

El Roger i l’Alba es van conèixer a l’estiu del 2008. Des d’un primer moment es van agradar; van tenir un d’aquells “flechazos” tan típics de les pel·lícules de Hollywood. Poc a poc es van anar coneixent fins que van acabar sent parella. El temps passava i la relació no acabava de funcionar, així que van decidir deixar-ho estar i ser amics, que és el que se’ls donava millor.

Van anar passant els mesos i l’Alba va començar a formar part de la colla d’amics del Roger; sortien de festa, quedaven per sopar, berenar o prendre cafès tots junts. Un dia d’octubre del 2009, l’Alba va sortir de festa amb tota la colla però el Roger no va poder anar-hi. La nit s’anava allargant, l’alcohol feia els seus efectes desinhibidors i va passar quelcom previsible: l’Alba es va enrotllar amb el Jordi, uns dels millors amics del Roger. Però la cosa no va quedar en una historia d’una sola nit… L’Alba i el Jordi es veien sovint i tenien un feeling molt agradable pels dos. Es van acabar enamorant.

El Roger però, encara no sabia res. L’Alba i el Jordi sabien que li havien d’explicar però no sabien com fer-ho perquè al Roger no li sentés malament. La Mar, una altra amiga de la colla, si que ho sabia i es va oferir voluntària per recolzar al Roger quan la nova parella els ho expliqués. Fins aquí, el Jordi i l’Alba teníen un punt positiu, sabíen que com a mínim el Roger no es trobaria sol. Però quan li explicaven? Quan? Els nervis i la culpabilitat se’ls menjaven vius i feien que es morissin de ganes de treure’s aquest pes de sobre, però d’altra banda, la por de ferir al Roger els tirava enrere. Finalment, el divendres 23 d’octubre van decidir que li dirien l’endemà; el Jordi quedaria amb el Roger i li explicaria tota la història.

Com ha acabat tot? No ho sé, vaig haver de baixar de parada a l’autobús, però el noi del meu costat (el Jordi) seguia parlant per telèfon amb la Mar. Mola sort, noi!

Amistat

Segons la Real Acadèmia Espanyola…

amistad.
(Del lat. *amicĭtas, -ātis, por amicitĭa, amistad).
1. f. Afecto personal, puro y desinteresado, compartido con otra persona, que nace y se fortalece con el trato.
2. f. amancebamiento.
3. f. Merced, favor.
4. f. Afinidad, conexión entre cosas.
5. f. ant. Pacto amistoso entre dos o más personas.
6. f. ant. Deseo o gana de algo.
7. f. pl. Personas con las que se tiene amistad.

Centrem-nos en el punt número 1. “Afecto personal” és a dir, estimació per una persona. “Puro y desinteresado”, connexió real sense interessos pel mig. “Que nace y se fortalece con el trato”, és a dir, que el contacte és l’essència d’una amistat i és la forma que té de sobreviure.

Dit això... No tinc res més a dir.

L'univers dels becaris

Aquesta és la historia d’una noia optimista que tenia ganes d’acabar la carrera universitària per començar a treballar i ser una persona de profit.

Fins aquí molt maco, si, si, preciós. La realitat és diferent. Amb la carrera gairebé finalitzada començo un període de pràctiques sense cobrar ni un duro. No t’agafen enlloc perquè no tens experiència i no ets sènior, ni junior ni treballador, i no arribes a tenir contracte sinó conveni amb la universitat. I a part de no cobrar, t’has de desplaçar fins a la feina (€) i dinar allà cada dia (€€€), perquè a part de no cobrar, no ets treballador fix i per tant no tens “xecs gourmet”. És bastant paradoxal, no trobeu? Senyores i senyors... benvinguts a l’univers dels becaris!

En el món dels becaris no hi ha amics, perquè qualsevol altre becari pot ser contractat abans que tu. Tampoc hi ha vida social, perquè fas el màxim d’hores per quedar bé i no et connectes al Facebook per por a que t’enxampin. Tampoc hi ha obesitat, perquè els tuppers, el menjar barat i escàs i “una hora per dinar” sempre hi són presents. I realment tampoc hi ha feina, perquè els treballadors “no becaris” fan la feina guay mentre nosaltres ens hem de conformar amb buscar informació en bases de dades. Però sobretot, el què no hi ha són diners! Becaris del món, unim-nos i creem una ONG per salvar el becaris de la pobresa. Junts ho aconseguirem!

Atentament, la becaria núm. 39832146573.

Si / No / No / Si

Si? No? Si? Per què ens costa tant prendre decisions?

On vaig de vacances?
Continuo estudiant o em poso a treballar?
Anem a viure junts?
Canvio de feina?
És l'hora de tenir un fill?

Preguntes i més preguntes. Serà que els canvis ens espanten? La setmana passada els meus tutors del projecte de publicitat em van dir que les persones de 35 anys en a munt els fa por canviar. Per què? Jo crec, sincerament, que els canvis són positius; que no han de suposar una amenaça perquè se suposa que són decisions meditades, i quan reflexiones sobre quelcom de la vida és per millorar-lo.

Bé, encara no he arribat als 35, però espero creure sempre que és bo canviar, ja sigui per trencar la monotonia o, simplement, canviar la marca del suavitzant.

I amb això vull dir que el "de tota la vida" està canviant. Les coses "de sempre" són avorrides i les noves experiències tenen el poder de tot. Els matrimonis no duren, tenim cotxe nou cada 5 anys, la moda canvia a cada temporada... Tot canvia! I doncs, d'on vé aquesta por? No cal canviar dràsticament de vida; no es tracta de deixar-ho tot i anar a viure al Cercle Polar. No, no és això. Es pot començar per agafar un paper i un bolígraf i escriure el què et passa pel cap, o escriure unes línies sobre els canvis com estic fent jo ara.

Serà que necessito un canvi?

Blog abaondonat?

Avui he anat a un casting i entre pregunta i pregunta ha sortit el tema del meu blog. I m'han preguntat:
- I el tens actiu?

No pot ser, fa massa temps que el tinc abandonat, així que avui publicaré varis textos que he anat escrivint en una llibreta entre cafè i cafè.

Mi basta il tuo sorriso per iluminare questa notte.

Començo a aprendre italià... ni que sigui a base de cançons.

Meravigliosa creatura... Una cançó meravellosa.

Estúpidament feliç

Ahir escoltant els problemes i rallades mentals d’una amiga vaig arribar a una conclusió. Després de parlar durant una hora sobre els seus problemes em va dir:

- Bé, no parlem tant de mi. Tu ke tal estàs?

I la veritat és ke feia temps ke no em plantejava “com estic” i realment estic MOLT BÉ. Les coses em van bé. Tinc ganes de treballar amb els projectes, tinc gent encantadora al meu voltant, estic viatjant molt i no tinc cap mena de rallada. Tenint en compte totes aquestes coses... Puc afirmar ke sóc FELIÇ i ke fins ahir no me’n vaig adonar!

Sense motiu i estúpidament crec que sóc feliç.

Val la pena recordar....

Frases i fragments de pel·lícules que val la pena recordar:

- Si te enrollas conmigo ahora voy a pensar que es por el traje
- Pues quítatelo

Azuloscurocasinegro

Nino se retrasa. Para Amélie sólo caben dos explicaciones. La primera: que no encontró la foto. La segunda: que no tuvo tiempo de recomponerla porque una pandilla de atracadores de bancos le tomó como rehén. Perseguidos por la policía lograron escapar, pero él provocó un accidente. Cuando recuperó el conocimiento no recordaba nada. Un exconvicto que pasaba por ahí le recogió en autostop, y tomándolo por un fugitivo le escondió en un contenedor destinado a Estambul. Allí se topó con un grupo talibán afgano que le propuso acompañarle para volar unas cabezas de misiles soviéticos, pero su camión chocó con una mina en la frontera del Tayikistán. Sólo sobrevivió él. Acogido en una aldea de montañeses se convirtió en militante muyahidín. Así que Amélie no se explica por qué se preocupa tanto por alguien que come sopa de remolacha y lleva un tiesto horrible por sombrero.

Amélie


—¿Que tiene el amor que nos vuelve tan estúpidos?

Bajo el sol de la Toscana

- Tengo que decirte algo, tengo que decírtelo ahora, Te quiero!, me he enamorado de ti. Y creo que el mundo es un poco menos malo porque existes, siento que quiero estar contigo...compartir el resto de mi vida y todo eso, las palpitaciones, los nervios, el sufrimiento, la felicidad y el miedo. Quiero... deseo acariciarte a todas horas y quiero cuidar de ti y de tus hijas, e incluso buscarle un trabajo decente a tu marido y comprarte una casa digna que no tenga ruedas.
- Ten cuidado eso suena a clásico enamoramiento...
- Estoy enamorado, clásicamente enamorado, con el clásico marido que está a punto de aparecer y la clásica tristeza que llega cada vez que te marchas con él, las lágrimas, los gritos y todo lo demás...

Mi vida sin mi

Hay momentos en la vida en el que un hombre razonable debe admitir que ha cometido un error terrible... ¡La verdad es que yo nunca fui un hombre razonable!

Big Fish

—Puede que no sea hoy, ni mañana, pero tengo miedo de que un día empiece a llorar y no pueda parar y se inunde la habitación y nos ahoguemos los dos.
—Aprenderé a nadar.

La vida secreta de las palabras

Los disgustos de la vida hay que aceptarlos con buen humor porque igual que vienen, se van.

Los amantes del círculo polar

- ¿Te gustan más los hombres que las mujeres?
- ¿En general dices? Nooo… de que sexo sea en realidad me da igual, es lo que menos me importa, me puede gustar un hombre tanto como una mujer. El placer no está en follar, es igual que con las drogas. A mí no me atrae un buen culo, un par de tetas o una polla así de gorda; bueno, no es que no me atraigan, claro que me atraen: me encantan, pero no me seducen. Me seducen las mentes, me seduce la inteligencia, me seduce una cara y un cuerpo cuando veo que hay una mente que los mueve que vale la pena conocer..., conocer, poseer, dominar, admirar… La mente, Hache, yo hago el amor con las mentes, ¡hay que follarse a las mentes!

Martin Hache


—¿Por qué siempre haces lo mismo?
—¿El qué?
—Huir sin decir nada.
—¿Y tú, por qué me sigues si estoy huyendo?

Piedras


- ¿Sabes qué pienso?
- ¿Qué?
- Que eres la chica más guapa que he conocido.
- ¿En serio?
- Desde la primera vez que te vi.
- Qué bonito Harry... Eso me hace sentir bien… Porque eso ya me lo habían dicho antes, pero no sentí nada.
- Porque… ¿Creías que te tomaban el pelo?
- No, no… No es eso, no. No sé, no sé si me tomaban el pelo y no me importa… Pero para mí no… No significaba nada, ¿sabes? Y, cuando tú lo dices… Tiene sentido… Lo tiene de verdad.
- Creo que alguien como tú haría que las cosas cambiaran para mí.
- ¿Eso crees…?

Requiem por un sueño


Nosotros intentamos cambiar el mundo y, desde luego, no lo conseguimos. Ahora, lo que intento, es que el mundo no me cambie a mí

Trainspotting


- ¿Usted que religión practica?
- Yo... el catolicismo... ¿Y usted?
- Yo nací en la comunidad judía, pero ahora practico el narcisismo.

Scoop


¿Alguna vez os habeís sentido tan felices, tan tan felices, que habéis pensado que jamás os sentiríais tan felices?
¿Vuestra vida ha llegado a una perfección tal, que quizá no vale la pena buscar más?
¿Alguna vez os habéis sentido tan felices,
tan tan felices, que ya no vale la pena vivir más?

Tu vida en 65 minutos

Us deixo amb una cançó també de la peli El otro lado de la cama.




Salut!